Democràcia, llibertat i control de continguts a Internet

Llegeixo al diari El País d´ahir que Wikipedia ha decidit impedir l´edició d´alguns articles conflictius (Cuba, Drets Humans a la Xina, George Bush, etc.)als usuaris anònims que no portin un determinat temps registrats a la comunitat. Ho fa per evitar que es publiquin malintencionadament informacions falses o que no vénen al cas, com sembla que s´ha detectat que passa. Per a alguns aquesta censura és contrària a l´esperit democràtic del projecte, però el fundador de Wikipedia, Jimmy Wales, diu que és una decisió temporal per garantir la qualitat, peró que no altera l´ideal democràtic. No puc evitar que em vinguin al cap les següents preguntes: És democràtic permetre que es publiquin informacions falses i esperar que el temps les posi en evidència? No és ingenu creure que els editors voluntaris no actuaran de mala fe? I com a possible resposta a la pregunta tinc els següents fragment del llibre Internet ¿Y después? Una teoría crítica de los nuevos medios de comunicación , de Dominique Wolton, que no m´ha resultat fàcil de llegir però que inclou punts de vista interessants com els que reprodueixo:

"un acceso directo a la información, tanto para el abastecimiento como para la utilización, sin control y sin intermediario, no constituye un progreso para la democracia sino, al contrario, una regresión y una amenaza. No hay una relación entre acceso directo y democracia. La democracia está, por el contrario, vinculada a la existencia de intermediarios de calidad (...) Si queremos salvar la libertad de información es necesario admitir lo antes posible que, en un universo saturado de informaciones, precisamente la información debe ser protegida, filtrada por intermediarios que garanticen este ideal" (pág.121)

Més endavant enraona sobre la importància cabdal de professors i documentalistes com a intermediaris, però això potser ho comenti en una altra nota.

El panfleto antipedagógico. Una visió més que crítica sobre el sistema educatiu espanyol

A la secció La Contra del diari La Vanguardia del passat 16 de maig vaig poder llegir una entrevista de Lluís Amiguet a Ricardo Moreno Castillo, autor del llibre Panfleto antipedagógico, editat per l´Editorial Leqtor, que ha tingut un considerable ressò mediàtic.
Ricardo Moreno Castillo no és un de tants i tants experts que escriuen i escriuen sobre el sistema educatiu sense haver trepitjat un aula. És professor de l´institut Gregorio Marañón de Madrid, i també és professor associat de la Facultat de Matemàtiques de la Complutense de Madrid. Per tant, sap de què parla. Les seves opinions sobre l´actual sistema educatiu són molt crítiques i les expressa amb contundència. Una bona mostra són les frases que vaig anotar de l´entrevista:
"La educación igualitaria es injusta (...) penaliza a los alumnos que quieren estudiar y tampoco consigue que los que no quieren aprender aprendan".
"Nuestro sistema educativo fracasa no porque a algunos estudiantes les cueste más aprender, sino porque a unos cuantos no les da la gana estudiar"
"la buena voluntad no es suficiente. Sólo es suficiente el éxito. ¿Qué le pide usted a su médico? ¿Que le cure, o se conforma con que lo intente?"

M´agrada especialment que l´autor planteja les seves idees d´una manera crua i directa, sense embuts. Crec que fan falta més veus com la seva que plantegin a l´opinió pública el punt de vista de moltes persones respecte al nostre sistema educatiu. Els veritables problemes de l´educació en aquest país no són si fem cinc o sis hores de classe a primària, o si comencem el curs el 12 o el 15 de setembre i l´acabem abans o després de Sant Joan. Els problemes de debò, que haurien de formar part del debat públic, són del tipus que planteja en Ricardo Moreno Castillo. I és que un primer requisit per intentar millorar l´educació és formular clarament els seus problemes. Crec haver-li llegit a en Jorge Wagensberg que la història de la ciència és la història de les bones preguntes. És a dir, plantejar-se bones preguntes és la base del progrés del coneixement científic. D´igual manera, plantejar-se els veritables problemes de l´educació ha de ser el pas previ a una possible millora d´aquesta. No sé si el professor Moreno Castillo coneix les solucions tan bé com els problemes, ni si jo estaria d´acord amb ell respecte d´aquestes, però sí crec que l´hem de reconèixer el fet de formular de forma tan clara molts problemes de l´educació.

Per cert, el professor Moreno Castillo manté el blog Panfleto antipedagógico. Un alegato contra el actual sistema educativo español, que en certa manera dona continuïtat al llibre i s´enriqueix de les aportacions dels seus lectors.

Reptes de l´alfabetització mediàtica o de l´alfabetització informacional?

Llegeixo al suplement d´educació d´El País aparegut ahir, sota el titular "Retos de la alfabetización mediática", que "Los niños y los jóvenes deben poder filtrar la avalancha de información que circula por múltiples vías. Y esto incluye tanto a Internet, el teléfono móvil y los videojuegos, como la televisión, la prensa escrita o el cine (...) ahora se habla de "alfabetización mediática", el nuevo paradigma global de la educación". No seria més apropiat parlar d´alfabetització informacional? És a dir, no és més apropiat centrar-nos en l´essencial -la informació- i no pas tant als camins pels quals ens arriba? No és inadequat posar en un mateix nivell del discurs Internet (una eina tecnològica que ens permet, entre d´altres coses, consumir premsa, ràdio, televisió o cinema) o el telefon mòbil (que va pel mateix camí) amb els mitjans de comunicació de masses tradicionals? Ara per ara respondria afirmativament a totes aquestes preguntes.
A més a més, per quina raó l´escola s´ha de plantejar la missió d´educar en el consum crític dels videojocs, com sembla donar a entendre el reportatge? És que ha fet el mateix respecte als jocs de taula, o respecte als jocs de rol? No és una responsabilitat dels pares o tutors dels joves? En el text del reportatge, el professor de la UAB José Manuel Pérez Tornero explica que per evitar l´allunyament entre el que passa a dins i a fora de l´escola, pot anar bé recordar que "para poder comunicarte con tu hijo o con tu alumno, hay que empezar por ver los mismos programas que ven ellos, por consumir lo que ellos consumen. Si no, la mediación educativa no es posible". En la meva opinió seria més addient dir que no cal (només faltaria!) que pares o tutors veiem exactament els mateixos programes o consumim els mateixos productes, sinó que més aviat cal que ens interessem per conèixer què veuen i què consumeixen els nostres fills i que assumim que som els principals responsables de la seva educació. Per tant no hem de tenir por a prohibir-los determinats programes o productes de consum que considerem inadequats. Hem d´exercir com a pares amb totes les conseqüències, tot i que de vegades això comporti conflictes amb els nostres fills que, en tot cas, són inherents a les relacions entre pares i fills. Vist així, més que una bona formació pels docents en alfabetització mediàtica, no seria més indicada una bona formació adreçada als pares?

Una altra revolució de la tecnologia?

Llegeixo a la selecció setmanal de notícies de The New York Times que cada setmana ens presenta el diari El País el següent titular: "La alta tecnología revoluciona el mundo de la chuleta en la universidad". La notícia, que ocupa mitja plana a cinc columnes, vé acompanyada de la fotografia de Richard Craig, un professor de Periodisme y Comunicació de Masses a la Universitat Estatal de San José que "sorprendió a estudiantes de periodismo usando el corrector de textos en un examen de ortografía". Curiós mèrit com per sortir en un diari de tanta difusió , no? O potser el mèrit és fer-nos saber la, segons ell mateix, "forma diabólicamente sencilla de enfrentarse al asunto" (s´entén que aconseguir que els alumnes no facin trampa) consistent a posar les taules de les aules de forma que els alumnes li donin l´esquena i així ell poder veure la pantalla dels seus portàtils. Conec desenes de professors que ens podrien explicar experiències més interessants en relació a les maneres de copiar als exàmens i que, sobretot, ens podrien aportar idees més interessants per intentar evitar-ho. Modestament m´atreveixo a suggerir que els exàmens d´ortografia, si s´han de fer en un ordinador, que aquest no sigui el portàtil de l´alumne, sinó un ordinador on no hi hagi instal·lat cap corrector ortogràfic. És més, què tal si s´escriu a mà? Atenta això contra el progrés? És senyal d´una posició immobilista i contrària a les noves tecnologies? O no és més que un símptoma de racionalitat i sentit comú? O és que exigir que els alumnes escriguin a mà amb una lletra llegible és quelcom antiquat i sense sentit? O potser una manera innecessària d´estressar els alumnes? Sobre el fet d´escriure a mà l´article explica que un estudiant universitari de tercer any declara: "Es un rollo (...) Mi caligrafía es pésima (...) Siempre que tengo que escribir en un cuaderno me duele la mano y no escribo igual de rápido". Serà qüestió d´evitar demandes judicials per lesions a la mà?

Una entrevista de feina ben original!

No em passa gaire sovint que en llegir El País m´agafi un atac de riure incontrolable, però això és just el que m´ha passat aquest matí davant d´uns alumnes de 2n d´ESO que em miraven sorpresos ("aquest profe està pirat!", m´han dit després que pensaven quan m´he sentit obligat a explicar-los de què reia) i d´una mare d´un alumne del meu centre que no sé què haurà pensat. És curiós el fet d´arribar a sentir vergonya per riure en públic!
La notícia que m´ha causat aquesta reacció explica el que va passar fa uns dies al senyor Guy Goma (el de la imatge, presa de la web de BBC News), que va anar a les instal·lacions del canal de notícies britànic BBC 24 a una entrevista de feina i que per un malentès va ser confós amb un expert en Internet a qui havien d´entrevistar en directe en relació a la sentència judicial favorable a Apple Computers en el seu litigi amb el segell discogràfic dels Beatles, Apple Records. Reprodueixo aquí un fragment de la notícia:

"Todo pasó muy rápido", ha explicado Goma al diario The Sun. "Acababa de firmar a la entrada cuando alguien me dijo 'sígame' y yo le seguí. Andaba tan rápido que tuve que seguirle a la carrera. Me dejó en una habitación y una señora intentó ponerme maquillaje. Creí que todo aquello formaba parte de la entrevista de trabajo". Le llevaron al estudio y le sentaron junto a la presentadora de la información económica, Karen Bowerman.
Cuando ésta le introduce a la audiencia como experto en Internet, la cara de Goma refleja unos instantes de pánico y sorpresa, pero reacciona enseguida y en lugar de deshacer el entuerto sonríe y saluda con un cortés "buenos días" con marcado acento francés. "¿Le ha sorprendido el veredicto de hoy?", le pregunta la periodista. "Estoy muy sorprendido de ver... que este veredicto me afecta a mí porque no lo esperaba", contesta con aplomo.
"Vine aquí, me dijeron algo y vine. Una gran sorpresa en todo caso", añade. "¿Una gran sorpresa?", insiste la periodista. "Sí, sí, exacto". La periodista le pregunta entonces acerca del impacto de la sentencia en el coste de descargar música de Internet. "En realidad, por todas partes se puede ver gente descargando de Internet y la web y todo lo que quieren. Pero creo, ejem, que es mucho mejor para el desarrollo y, ejem, para informar a la gente de lo que quieren y hacerlo más fácil y más rápido si están mirando", contesta.
La periodista comenta que la gente quiere descargar música de Internet, y él responde otra vez: "Exacto, puedes ir a cualquier sitio, a un cibercafé, es muy fácil. Va a ser muy fácil para todos conseguir algo de Internet". La presentadora pasa entonces al siguiente invitado.
Mientras Guy Goma contestaba como mejor podía, el verdadero experto contemplaba atónito en un monitor, mientras esperaba pacientemente a que alguien acudiera a buscarle, cómo aquel señor que no se parecía en nada a él era presentado con su nombre.

Suposo que com que darrerament se senten notícies sobre sistemes de selecció de personal d´allò més "imaginatius", potser el senyor Goma devia pensar que li estaven posant a prova, i el cas és que se´n va sortir força bé. Tant de bo aconsegueixi una bona feina a l´emissora! En tot cas, us recomano que visiteu la web de BBC News, des d´on ens deixen veure el vídeo amb l´entrevista. La col·lecció de gestos facials del senyor Goma en unes fraccions de segon en adonar-se del que li anava a passar és digna de veure.

L´estiu, temps de formació?

Si estàs pensant a fer algun curs de formació durant aquest estiu, davant l´allau de propostes per part de diverses institucions, et recomano fer una ullada a:
XXXIII Escola d´Estiu de Secundària
41ª Escola d´Estiu Rosa Sensat
Escoles d´estiu 2006
Guia de Cursos d´Estiu de l´Institut Joan Lluís Vives

Aquí tens els noms d´alguns cursos interessants que hi he trobat:

- Caminant sols per la biblioteca (Prof. Àngels Ollé; Rosa Sensat)

- La biblioteca escolar, noves eines, noves propostes (Prof. Pau Raga; Rosa Sensat)

- Aprendre a utilitzar la informació. Continguts educatius i propostes didàctiques (Prof. Glòria Durban; Rosa Sensat)

- Fem servir weblogs a l´ESO! (Prof. Rita Armejach, Eloi Aymerich; ACTE)

- Agents intel·ligents en la recerca i la recuperació de la informació (Prof. Pablo Lara, José Ángel Martínez; Universitat Oberta d´Estiu)

- Llenguatges de marques: XML (Prof. Julià Minguillon; Universitat Oberta d´Estiu)

- Usos innovadors de la informació a les organitzacions (Prof. Antoni Novel; Universitat Oberta d´Estiu)

- L´arquitectura de la informació: una pràctica professional emergent (Prof. Antoni J.Gómez Bosquet; Cursos d´Estiu de la Universitat Pompeu Fabra)

Treballs de professors sobre biblioteques escolars i ALFIN

Gràcies a Josep Ferran Vives per posar-me sobre la pista, a través de la llista de correu del grup de treball AlfinCat, d´aquesta base de dades de treballs d´investigació de professors durant les desitjades (per a molts) llicències d´estudi. Crec que caldria que es fes un esforç de difusió del producte de les llicències d´estudi, i vull posar el meu granet de sorra fent-vos conéixer els treballs sobre biblioteques escolars i ALFIN (d´acord amb la descripció que se´n fa a la base de dades i els sumaris dels treballs, ja que no els he llegit) que hi he trobat:

• Calderón Peñuela, Marisol. Àgora. La biblioteca a l´ensenyament secundari: una proposta pràctica
• Centelles Pastor, Jaume. La biblioteca, el cor de l´escola
• García Alcocer, Josep. El tractament de la informació en la societat de la informació: una competència bàsica. Cerca d’informació: documentació, internet i teledocumentació. Metodologia i recursos
• Parés Corretgé, Àngels. La nova concepció de la biblioteca escolar: projecte per a una biblioteca escolar de secundària

ALFIN contra la desigualtat d´oportunitats

Llegeixo al diari El País del 27 d´abril de 2006 el següent titular: "El 72% de los hijos de los obreros deja de estudiar tras la ESO". La notícia es fa ressò d´un treball titulat Desigualdades tras la educación obligatoria: nuevas evidencias, elaborat pel catedràtic d´Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona Jorge Calero per encàrrec de la Fundación Alternativas. En ell es posa de relleu que la proporció de joves espanyols que cursen estudis reglats després de l´ESO és molt inferior a la mitjana de la Unió Europea. De fet, molts estudiants (sobretot nois) "abandonen" abans d´acabar l´ESO, tot i que físicament romanguin a les aules. Segons Calero, aquest fet ha estat aprofitat des de posicions conservadores per a responsabilitzar en exclussiva els estudiants del seu "fracàs", el·ludint així qualsevol responsabilitat de les polítiques educatives aplicades. De fet, aquesta lògica és la que s´adopta a la Unió Europea, on darrere els discursos grandiloqüents sobre esdevenir l´economia basada en el coneixement més competitiva del món, sobre l´aprenentatge al llarg de tota la vida, etc. hi ha un traspàs als ciutadans de la responsabilitat de (crec que quelcom de similar li vaig llegir a Armand Mattelart) "construir la seva empleabilitat". Però...és que tothom parteix en igualtat de condicions? Les dades del treball de Calero demostren que no i per tant correm el risc que es perpetuïn i creixin les desigualtats socials. En efecte, segons dades de l´OCDE del 2004, un 72% de fills de treballadors manuals no qualificats i gairebé un 50 % de fills de treballadors manuals qualificats no segueix estudis de batxillerat o cicles formatius a l´edat de 16 o 17 anys, mentre que aquest percentatge no arriba al 15 % en el cas de fills de professionals de grau superior. Estaran en condicions de "remuntar" i entrar dins l´espiral de l´aprenentatge permanent? Crec que si abans de "desconnectar" de l´escola han participat d´activitats ALFIN ho tindran més fàcil i per tant qualsevol esforç per planificar activitats ALFIN a l´ESO és necessari.

Taller de blogs

Fa unes poques hores he assistit a una entretinguda i alhora interessantíssima xerrada-taller sobre blogs a càrrec del periodista Gabriel Jaraba, una persona sens dubte molt interessant i que sap captar l´atenció de l´audiència sense avorrir-la.

Una idea que m´ha quedat:"això dels blogs va de llegir i escriure, i no som en una època fantàstica ni per una cosa ni per l´altra". Només cal que pensem el que costa que els nostres alumnes llegeixin. Un professor de català del meu centre comentava fa un temps que el crèdit variable d´ESO que estava impartint, titulat El gust de la lectura, vist el seu "èxit" entre els alumnes, s´hauria de titular més aviat El disgust de la lectura. I què me´n dieu del que costa que molts alumnes intentin escriure bé, i que ho facin a totes les assignatures?

Bé, com que tampoc es tracta de lamentar-nos i pensar que "cualquier tiempo pasado era mejor" canvio el to del discurs i llanço implícitament una proposta dins d´una pregunta: Podrien els blogs ser una eina pedagògica per a motivar els nostres alumnes a llegir i escriure textos (amb la riquesa a més de ser hipertextuals) i per tant per fomentar tant la lectura com l´escriptura? Coneixeu experiències concretes en aquest sentit?