El panfleto antipedagógico. Una visió més que crítica sobre el sistema educatiu espanyol

A la secció La Contra del diari La Vanguardia del passat 16 de maig vaig poder llegir una entrevista de Lluís Amiguet a Ricardo Moreno Castillo, autor del llibre Panfleto antipedagógico, editat per l´Editorial Leqtor, que ha tingut un considerable ressò mediàtic.
Ricardo Moreno Castillo no és un de tants i tants experts que escriuen i escriuen sobre el sistema educatiu sense haver trepitjat un aula. És professor de l´institut Gregorio Marañón de Madrid, i també és professor associat de la Facultat de Matemàtiques de la Complutense de Madrid. Per tant, sap de què parla. Les seves opinions sobre l´actual sistema educatiu són molt crítiques i les expressa amb contundència. Una bona mostra són les frases que vaig anotar de l´entrevista:
"La educación igualitaria es injusta (...) penaliza a los alumnos que quieren estudiar y tampoco consigue que los que no quieren aprender aprendan".
"Nuestro sistema educativo fracasa no porque a algunos estudiantes les cueste más aprender, sino porque a unos cuantos no les da la gana estudiar"
"la buena voluntad no es suficiente. Sólo es suficiente el éxito. ¿Qué le pide usted a su médico? ¿Que le cure, o se conforma con que lo intente?"

M´agrada especialment que l´autor planteja les seves idees d´una manera crua i directa, sense embuts. Crec que fan falta més veus com la seva que plantegin a l´opinió pública el punt de vista de moltes persones respecte al nostre sistema educatiu. Els veritables problemes de l´educació en aquest país no són si fem cinc o sis hores de classe a primària, o si comencem el curs el 12 o el 15 de setembre i l´acabem abans o després de Sant Joan. Els problemes de debò, que haurien de formar part del debat públic, són del tipus que planteja en Ricardo Moreno Castillo. I és que un primer requisit per intentar millorar l´educació és formular clarament els seus problemes. Crec haver-li llegit a en Jorge Wagensberg que la història de la ciència és la història de les bones preguntes. És a dir, plantejar-se bones preguntes és la base del progrés del coneixement científic. D´igual manera, plantejar-se els veritables problemes de l´educació ha de ser el pas previ a una possible millora d´aquesta. No sé si el professor Moreno Castillo coneix les solucions tan bé com els problemes, ni si jo estaria d´acord amb ell respecte d´aquestes, però sí crec que l´hem de reconèixer el fet de formular de forma tan clara molts problemes de l´educació.

Per cert, el professor Moreno Castillo manté el blog Panfleto antipedagógico. Un alegato contra el actual sistema educativo español, que en certa manera dona continuïtat al llibre i s´enriqueix de les aportacions dels seus lectors.

Reptes de l´alfabetització mediàtica o de l´alfabetització informacional?

Llegeixo al suplement d´educació d´El País aparegut ahir, sota el titular "Retos de la alfabetización mediática", que "Los niños y los jóvenes deben poder filtrar la avalancha de información que circula por múltiples vías. Y esto incluye tanto a Internet, el teléfono móvil y los videojuegos, como la televisión, la prensa escrita o el cine (...) ahora se habla de "alfabetización mediática", el nuevo paradigma global de la educación". No seria més apropiat parlar d´alfabetització informacional? És a dir, no és més apropiat centrar-nos en l´essencial -la informació- i no pas tant als camins pels quals ens arriba? No és inadequat posar en un mateix nivell del discurs Internet (una eina tecnològica que ens permet, entre d´altres coses, consumir premsa, ràdio, televisió o cinema) o el telefon mòbil (que va pel mateix camí) amb els mitjans de comunicació de masses tradicionals? Ara per ara respondria afirmativament a totes aquestes preguntes.
A més a més, per quina raó l´escola s´ha de plantejar la missió d´educar en el consum crític dels videojocs, com sembla donar a entendre el reportatge? És que ha fet el mateix respecte als jocs de taula, o respecte als jocs de rol? No és una responsabilitat dels pares o tutors dels joves? En el text del reportatge, el professor de la UAB José Manuel Pérez Tornero explica que per evitar l´allunyament entre el que passa a dins i a fora de l´escola, pot anar bé recordar que "para poder comunicarte con tu hijo o con tu alumno, hay que empezar por ver los mismos programas que ven ellos, por consumir lo que ellos consumen. Si no, la mediación educativa no es posible". En la meva opinió seria més addient dir que no cal (només faltaria!) que pares o tutors veiem exactament els mateixos programes o consumim els mateixos productes, sinó que més aviat cal que ens interessem per conèixer què veuen i què consumeixen els nostres fills i que assumim que som els principals responsables de la seva educació. Per tant no hem de tenir por a prohibir-los determinats programes o productes de consum que considerem inadequats. Hem d´exercir com a pares amb totes les conseqüències, tot i que de vegades això comporti conflictes amb els nostres fills que, en tot cas, són inherents a les relacions entre pares i fills. Vist així, més que una bona formació pels docents en alfabetització mediàtica, no seria més indicada una bona formació adreçada als pares?